Ier. Concurs Local i IIIer. Social de Fotografia de Muntanya i NaturalesaBASES
Veredicte: Tindrà lloc a l'indret de l'exposició, el dia de la inauguració. Tant l'un com l'altre seran donats a conèixer en quan se sàpiga. El jurat el formaran tres professionals de l'art i la fotografia. Els premis s'entregaran dins els actes de la Setmana Cultural. |
|---|
DOM DE NEIGE: 4.105 METRESActivitat realitzada per Guifré,Jordi,Orene i Oriol.
11 d'agost de 2007, les 8 del matí, som a Barcelona, estem carregant el cotxe per emprendre el viatge que ens portarà a una de les muntanyes més belles que els meus ulls hagin vist mai: el massís de La Barre des Ecrins. Ja portem més de dos mesos buscant informació a la xarxa, i cada vegada que veiem una fotografia, ens emocionem una miqueta més. Som al poble d'Ailefroide, ens trobem a la zona més al sud dels Alps francesos, i pel nom del poble, sembla que siguem a Alemanya. Quasi bé no hi han cases, és un poble dedicat exclusivament al turisme, ja que som a les portes del parc nacional. Ens hostatgem en el càmping que hi ha al poble, el qual és a una zona boscosa per on passa un riu, que causa de la proximitat de les glaceres i la oxigenació, és d'aigua blanca. El nostre objectiu triat per fer una bona aclimatació és la Pointe Puiseux (3.943msnm), al massís del Mont Pelvoux. De bon matí preparem les motxilles. Optem per deixar el sac per tal d'alleugerar pes al màxim, i farem servir les mantes del refugi. Això sí, agafem les fundes de bivac per si s'escau, mai se sap. El càmping està a 1510 msnm i el refugi du Pelvoux està a 2700msnm, així que ens espera una forta pujada. Vinga nois que això serà un passeig!!!. Portem ja una hora caminant, fa moltíssima calor, no bufa gens de vent. Al principi el camí que recorre la vall no guanya massa alçada, però de sobte trobem l'encreuament (1.993msnm) que ens duu al refugi. Ara sí que fa pujada, i això ens anima al saber que més amunt estarem millor.
Son les 4 del matí i ens desperten els guardes. Ara no els trobo tant simpàtics......... Ràpidament esmorzem i comencem la marxa ja que hi han 1.243m. de desnivell fins al cim i tot el que quedarà per baixar. Ens col·loquem els grampons, i accedim al Glacier du Pelvoux pel Couloir Coolidge, de uns 500m i 50º, tot amb un piolet i un pal de travessa, ja que la neu es bona i hi ha traça. Això sí que fa pujada, ja es comença a notar la falta d'aire, serem sobre els 3800msnm i sortim del corredor per una grimpadeta en mixte un xic exposada. Amb la visió de la glacera du Pelvoux davant nostre, fem unes barretes, una mica d'aigua i seguim per una pendent suau de neu dura que ens porta fins al cim. Ja el temin a la butxaca, un núvol consistent ens impedeix contemplar la vista, de segur que hagués estat increïble.
Optem per fer la tornada per una altra cara, completant el que s'anomena “Travessa del Pelvoux”, i comencem a baixar per la glacera fins el plató, on ens encordem. De cop i volta el Jordi es gira, i ens diu: Mireu això!!!! Els meus ulls no es poden creure el que veuen, es com mirar “Al filo de lo impossible” però sense televisió. Quina quantitat de gel!!!Són unes parets escarpades completament verticals i caòtiques!! Això sí que m'agrada, alpinisme en estat pur!! Arribem a un punt en que tenim davant tota una tirada de ràpels pels quals arribarem al tram final del descens.Des de l'esperó, a 3.170msnm, dos ràpels ens condueixen al Névé Pelissier, i per les morrenes laterals comencem el tram final; una llarga baixada de 1800m de desnivell. Finalment, després de 13 hores ininterrompudes d'activitat -i 4800 m de desnivell acumulat en 2 dies- arribem al càmping d'Ailefroide, on trobarem les tendes de campanya preparades per dormir ben a gust, després de la dutxa de rigor. Ha arribat el dia de fer el gran objectiu. Ja som de camí, ens espera la Dome de Neige. L'aproximació al refugi són 1300m de desnivell. A meitat camí trobem el refugi Glacier Blanc, a 2542m. Això sembla la Rambla de Barcelona, ens veiem envoltats de tota mena de gent,nosaltres continuem amb lo nostre, davant ja tenim el Glacier Blanc, es increïble, portem dos hores ascendint-lo per lamorrena lateral i encara no es veu el final. De sobte, per un racó, apareix la gran meravella. Ja hi som. Tenim davant nostre amb la majestuositat que li correspon, La Barre des Ecrins.
Ara ja només queden uns 200m per arribar al refugi, és dalt d'un penya-segat i amb unes vistes que treuen el singlot.Al dia següent, com es de manar, ens desperten a les 3 de la matinada. Nosaltres ens aixequem per veure com està el temari per fora. No es veu ni una sola estrella i reafirmem el que havíem decidit, no marxar avui.És fosc i negre, tots els del refugi ja som a baix a la glacera i preparem la cordada. El Jordi davant, seguit de l'Orene, el Guifré, i jo tancant-la.I comencem l'aproximació fins al peu de la muntanya, tenim dues hores de camí planet, fosc i ple de grietes, amples, negres, i que de tant en quant s'han de saltar. Davant nostre tenim dos cordades més.Ara, davant nostre, només tenim una gran muntanya amb 900m de desnivell bastant “empinat”. Dit i fet, comencem a devorar metres, estem pujant molt bé i lleugers, tots en plena forma. En un obrir i tancar d'ulls, ja som a meitat pujada. Ja comença a sortir la claror del sol. Aquesta muntanya és impressionant, indescriptible. Les condicions són perfectes, la neu està de conya, ja no fa tant de fred i queda menys. Als nostres peus veiem el Glacier Blanc amb tota la seva plenitut i un mar de nuvols que sembla un regal per als nostres ulls. De veritat, quina meravella! Ja som a l'últim tram, la cosa es complica una mica, ha desaparegut la neu per efecte del vent i ha quedat una dura capa de gel en una pendent d'uns 55º. Va nois que aixó no és res. Hem estat en llocs pitjors. Però els 900m que tenim davall dels nostres peus, donen molt que pensar...
I per fí!!!!!!! Ja hi som!!!! Ho hem aconseguit!!!!! Una abraçada ben forta!!!! I a somriure que això no es pot fer cada dia. La Dome de Neige ja es sota els nostres peus. Ens espera al camping la botelleta de cava ben freda; això s'ha de celebrar com a premi, després de sis dies menjant pasta i arròs, ens ho mereixem!! Avui per sopar, pollastre a l'ast. Que bo que està, déu meu!!!!! Una xarradeta al camping amb la gent que haviem conegut els altres dies, les seves felicitacions per les rutes i cims assolits, i bona nit. Ja només queda el viatge de tornada. Molt feliços, contents i entusiasmats pel que hem assolit, ens tornem a concentrar; ara queda el més dur i indispensable, tornar cap a baix tal i com haviem arribat: sans i estalvis. Abans haurem de descendir 2.300m fins el refugi d'hivern on hem deixat el cotxe. De baixada però, encara ens queda bon humor i fem algunes fotos divertides, entre les restes de l'allau que hi va haver.
|
|---|
XLIIIé DIA DEL CAMÍ DE MUNTANYA
La Gran Festa de L'Excursionisme i una oportunitat de fer país.
Per la tardor de l'any 1965, de la mà del doctor Joan Domènec i Miró, excursionista valerós que en aquella època difícil ja s'havia mogut per mig món, es va organitzar el Primer Dia del Camí de Muntanya, amb la filosofia de recuperar antics camins rals que en part pel desús i sobretot arran de la guerra civil, havien anat desapareixen menjats per la vegetació. Al llarg dels anys, s'han recuperat molts camins oblidats, alguns per la seva importància com a via de comunicació d'antuvi i d'altres per la bellesa dels paisatges que travessen. A partir de l'any 1983, les anomenades Terres de l'Ebre (de les que sembla no formem part), o sigui l'àrea d'influencia de Tortosa, assimilen la idea i tot mantenint la numeració, organitzen el seu propi Dia del Camí de Muntanya. Fins llavors tant sols s'havia senyalitzat prop de casa nostra un recorregut, l'any 1967, que unia Llaveria, Pratdip i Vandellòs. És evident que vivim en terra de ningú, no comptem com a Terres de l'Ebre, que sembla que comencen a Tortosa, no comptem per al turisme, que és de platja o de muntanya, no comptem per a la televisió, ni per les estatals ni per a TV3 (la nostra?), que dediquen hores a qualsevol estupidesa del Cap i Casal i ni tant sols donen noticia de les Jornades Històriques de la Guerra Civil que varem poder gaudir recentment a Móra d'Ebre. Per això quan se'ns planteja la possibilitat d'organitzar un acte que pot convocar a 500 persones no podem gens menys que pensar en la nostra Ribera d'Ebre, aquesta terra oblidada que tant sols sembla digne d'abocadors, centrals nuclears, embassaments, aerogeneradors i qui sap si algun cementiri nuclear. Llavors, agafem la idea amb força, potser amb la força que dona la ràbia, i a traves d'un bell recorregut per la Serra de Tivissa, que condicionem i preparem, perquè els catalans de casa bona han sentit parlar de Tivissa, i perquè Tivissa és la porta de la Ribera d'Ebre, i amb això volem demostrar que la nostra terra és bella, traçada de camins ancestrals que traspuen la història del Principat, curulla de paisatges que embadaleixen i que a pesar de les agressions reiterades, segueix verge i oberta a l'explorador d'ulls inquiets. Així doncs, tenim que empendre amb força la tasca d'organitzar una jornada esplèndida, per demostrar que també existim, com ja ho estem fent dia rere dia a través de la nostra web i de les accions prop d'altres entitats excursionistes. Però arribat el dia farà falta tota la gent que sigui possible, per donar suport i ajuda física a tots els actes, fa falta gent per netejar el camí, plantar els pals indicadors, empreses que ajudin amb col·laboracions econòmiques per minses que puguin ser, idees per al lluïment de la jornada, personal que serveixi les begudes i el vermut al final de l'excursió, personal al llarg del recorregut per ajudar i orientar als caminants... I tot això per tal de que quant els caminants tornin a casa seva, sigui amb un magnífic record de la nostra terra i amb la sensació de que queda molt per veure i caminar. La conclusiò, ès que per molt que els polítics s'omplin la boca parlant de turisme, tot queda en paraules i poques accions vàlides. Si volem deixar de ser el cul de Catalunya, això serà una tasca nostra: de la gent que estimem la nostra terra .
|
|---|
